Avui, 25 de juliol, diada de Sant Jaume fa un any que el President Pujol va anunciar que havia mantingut al llarg de trenta quatre anys uns diners a l' estranger provinents d' una deixa del seu pare.
Des de llavors han passat moltes coses, se'ns dubte, però la gent que estimem i apreciem al President Pujol ens sentim orfes del seu llarg bagatge cultural i polític.
Personalment el fet va suposar un trasbals, un cop molt dur al pare, al líder, al visionari que ha fet avançar Catalunya com mai ningú ho havia fet. Malgrat això, jo sempre l' he defensat a tort i a dret. Em pregunten per què el defenso tant. Senzillament perquè tota la seva obra ha estat immensa i em crec, fil per randa, la seva confessió.
Entenc que èticament està mal fet, ho entenc, però d' aquí a trepitjar i tirar per terra tota la seva persona i obra ho trobo fora de lloc. A més, la deixa ha anat a parar a la seva senyora i fills i no a la seva persona directament. També entenc que fiscalment tothom ha de cumplir les obligacions, ho entenc. Però també entenc la manera que va obrar el seu pare, Florenci Pujol.
Al llarg d' aquest any hem vist un tracte vexatori a la seva persona i família. S' han escrit falsedats enormes i s' ha volgut projectar una imatge d' ell totalment oposada el que ha representat pel nostre país. Que l' stablishment espanyol ajudat per la Brunete ho fes està dins dels límits esperats. Però que els teus " et donin pel sac " doncs no és de rebut.
La seva obra política és immensa, és innegable, és real i això mai ningú ho podrà tapar.Avui Catalunya no s' entén sense l' obra del President Pujol. Per tant, la seva figura és i ha de ser reconeguda per a tothom.
El seu honor ha quedat esquitxat per aquesta " deixa" i molts volen minorar tota la seva grandesa política.
Diuen que els grans líders sempre tenen "alguna ombra o punt fosc". Aquesta és la del President Pujol però la història no el podrà fer desaparèixer mai perquè la Catalunya des del 1980 fins avui és la Catalunya de Pujol.
Tenim una figura històrica viva. Un polític immens i irrepetible. Una persona amb una ment privilegiada. Un home d' uns sentiments que molts de nosaltres voldríem. Un home que ha deixat la seva vida per Catalunya. I nosaltres enlloc de defensar-lo actuem amb indiferència o despreci.
Grans líders mundials han estat vinculats al terrorisme per defensar els seus ideals, i anys més tard, penedits i actuant d' una altra manera han estat premiats en la glòria dels temps. I resulta que nosaltres, hem tingut un President de Catalunya, el qual, anys més tard, confessa que el seu pare va deixar uns diners a l' estranger per la seva dona i fills, i el dilapidem, el maltractem, el crucifiquem.
Que en som d' ineptes. N' hem d' aprendre i molt si volem ser un gran país. Quants personatges vivents hi ha que potser haurien de confessar i " tothom" calla ? Però és clar, la casta dels intocables és la casta. I aquí, els catalans, ens flagelem. Com deia l' àvia, quanta llana ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada