El Canigó

Aquest proppassat diumenge pugem al Canigó. Un dia preciós, sense cap núvol i des del cim albirem el mar.

La jornada es fa especial perquè estem a dos dies de la Diada de l' Onze de Setembre. El significat de la Diada és doble : per un costat, és un dia de record. De record, d' homenatge cap a les persones que en la Guerra de Successió varen defensar les llibertats catalanes, algunes amb el sacrifici de la pròpia vida. Tal i com va relatar l' amic David Pagès, " la Diada és un record extensible a tots els homes i dones que al llarg de la història han lluitat per la nostra llengua, per la nostra cultura i per la dignitat nacional del nostre poble.

I és també un dia de reivindicació nacional. De reivindicació de tot allò que es va perdre el 1714.

Catalunya va perdre la seva sobirania. Allò que molts catalans i catalanes reclamem des de fa tants i tants anys. Però allò que no va perdre, ni llavors ni mai, va ser i ha estat la seva condició de nació.

Hi ha moltes causes que això ho han fet possible, com ara la voluntat de ser del poble de Catalunya, l' existència d' unes arrels molt fondes i, entre altres motius, la sort que al llarg de la història han aparegut grans personatges, com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Enric Prat de la Riba, Josep Maria Folch i Torres, Pompeu Fabra, Joan Corominas, Francesc de Borja Moll, Joan Fuster entre d' altres".

Des de l' any 2002 tinc la sort de participar activament amb l' Associació Amics Gironins de Verdaguer, fundada per l' amic David Pagès i Cassú.

En cada acte que celebrem arreu, sempre llegim estrofes del poema Canigó. Segons el professor Antoni Comas, el poema Canigó és " l' epopeia nacional de Catalunya i alhora l' obra literària més perfecta que mai s' hagi escrit en català".

I certament, cada vegada que rapsodo el poema Canigó m' adono que Catalunya és una gran nació ahir, avui i sempre. M' adono que portem 300 anys demanant allò que és nostre, el país, la llibertat i la pàtria.

Avui, més que mai, estem molt lluny de la plena sobirania nacional. El tarannà polític que ha agafat Catalunya des del desembre de 2003 ens ha allunyat, cada cop més, d' aconseguir la independència.

Com a sobiranista no comprenc la decisió de la direcció actual d' ERC d' abraçar-se al PSC-PSOE, sobretot, després del primer Tripartit.

Per això, ahir em va encantar poder fer el cim del Canigó. Contemplar tanta bellesa, tanta immensitat concentrada al cim d' un massís tan simbòlic i tan nostre. En el meu cap van passar molts pensaments sobre el moment polític que ens trobem. Vaig baixar finalment, rellegint estrofes de l' epíleg final d' aquest preciós i emotiu poema escrit pel gran poeta nacional de Catalunya :

Com dos gegants d' una legió sagrada

sols encara hi ha drets dos campanars :

són los monjos darrers de l' encontrada,

que ans de partir, per última vegada,

contemplen l' enderroc de sos altars.

- Campanes ja no tinc - li responia

lo ferreny campanar de Sant Martí.-

Oh, qui pogués tornar-me-les un dia !

Per tocar a morts pels monjos les voldria

per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren !

Tota una tarda los vegí plorar;

set vegades per veure'm se giraren;

jo aguaito fa cent anys per on baixaren :

tu que vius més avall, no els veus tornar ?

Lo que un segle bastí l' altre ho aterra,

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l' odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l' altívol Pirineu.