Fa poques hores m' he assabentat del traspàs de la Míriam i escric aquest post trasbalsada pel fet.
Personalment sempre he tingut una lluita amb el sentit de la paraula destí. Diguem-ne que em costa creure-hi perquè quan el traspàs de les persones es deu a casualitats injustes et preguntes el sentit de moltes coses, el sentit de la vida, el perquè ha passat i un llarg qüestionari que queda sempre sense respostes.
Aquest és el cas de la Míriam. Una excel.lent persona que de manera injusta ens ha deixat. Ella venia de treballar ahir al vespre i una imprudència d' un segon ha provocat que la Míriam ens deixés. Com trobar resposta a això ? Tots sabem que la mort és inherent a la vida però que et treguin la vida és un fet incomprensible.
El destí sempre porta moltes interpretacions però quan et roben la vida per una imprudència hom es fa moltes preguntes i supòsits del perquè ella i no el que ha fet la imprudència.
La Míriam com tants amerencs que treballem fora del poble, diàriament circulem per la fatídica N-141; és a dir, la carretera de la vergonya. Per desgràcia i casualitats de la vida, molts amerencs hi han perdut la vida. Una carretera tercermundista, plena de revolts i estreta. Una carretera molt i molt transitada (segons un dia explicava l' alcalde de Bescanó, hi passen cada dia més de 12.000 cotxes). Una carretera que des de Girona fins a Anglès només hi ha 4 rectes, la resta revolts i més revolts. I molts dels que hi circulem fa anys que ens preguntem el per què no s' ha arreglat ?
La Míriam l' havia fet milers de vegades i ella sabia del perill que suposa transitar-hi però l' infractor amb una tasa d' alcoholèmia elevada se'ns l' ha emportat.
Ella que venia de treballar del Centre d' Acollida de Girona. Ella que es donava als altres, que ajudava a infants i famílies senceres a poder aconseguir un futur millor. Per què aquesta creu ?
Només ens queda el seu exemple de gran persona, discreta i agradable. Només ens queda els records, aquella carona mig somrient. Aquells ulls bonics en aquell rostre tan dolç.
Personalment, sempre quan passo pel carrer d' Olot miro la casa que havia estat dels meus avis i al davant, la casa de l' àvia de la Míriam, l' Antonieta. La casa que ara, la Míriam s' havia arreglat pel seu futur.
Descansa en pau.
Anem
Ja hi he navegat prou
per les mars de la terra,
de golfs de neguits,
d' onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem-se'n, barca meva,
cap a la mar del Cel
avui que està serena.
Ací navego a rem,
allí ho farem a vela.
Sens témer los esculls,
sens por de la tempesta.
Ai! en el mar d' ací
taurons hi ha i balenes
en la d' allí tot són
blanquíssimes nimfees
florides en l' atzur
entre esgranalls d' estrelles
enmig de l' esgranall
el bon amic m' espera.
Anem-hi tot seguit;
anem-hi barca meva.
Jacint Verdaguer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada