Salvador Sostres és el meu ídol, també ho és del meu pare i de molts amics, coneguts i saludats.
Des de fa uns quants anys que el segueixo. Diàriament, miro el seu article a l' AVUI o bé a la seva web. No me'l perdo mai. M' encanta, m' apassiona com escriu, la seva facilitat d' expressar allò que molts catalans pensem però per educació no diem.
Puc dir que al llarg del primer Tripartit vaig quedar sobtada pel cop profund que vam rebre els que estimem Catalunya. Vaig callar, vaig entomar cops. Semblava que els de CiU ho havíem fet tot malament. Que la família Pujol havien estat el pitjor llast per Catalunya. Vaig callar, vaig plorar, vaig cloure dins el meu cor tots aquells sentiments d' estima al país que m' havien ensenyat des de petita. Em vaig sentir com si jo hagués viscut molts anys en una realitat i que, de cop, m' hagués d' acostumar a conviure amb persones estranyes.
El desembre de 2004 vaig córrer a llegir el llibre de Vicenç Villatoro, " Catalunya després del Tripartit" per intentar entendre què havia passat a Catalunya. Recordo que el llibre d' en Vicenç va ser com un despertar a la nova realitat. La lectura va ser un bon refugi. Buscava autors on pogués identificar-m'hi : David Madí, Sala i Martín, Enric Vila, R.Tremosa, E.Juliana, F.M.Álvaro, T.Aira, entre d' altres.
La sorpresa va venir donada pel ja batejat Dragon Khan del primer Tripartit. Finalment, semblava que el malson tenia data de caducitat. Les eleccions de la tardor de 2006 podien canviar el rumb de Catalunya. Desgraciadament, no va ser així. ERC va entronar un nou President, un President que després de 28 anys de viure a Catalunya no sabia parlar català. Catalunya, un país de Taifes. Catalunya, amb el Califat de Còrdova.
Al llarg del primer Tripartit, els articles d' en Salvador Sostres van ser un bàlsam, un port per amarrar, un far per saber que no estaves sola.
Els articles d' en Salvador Sostres han estat i són sempre un estímul per continuar treballant per la pàtria, per continuar somniant amb un horitzó d' alliberació nacional, per continuar treballant per aquells valors i sentiments que he viscut des de la meva infantesa, els quals, me'ls he cregut i ara els defenso.
Gràcies Salvador. Gràcies per escriure tan brillantment allò que molts pensem i no diem en veu alta. Gràcies per ensenyar-me a ser valenta. Han estat els teus escrits els que m' han ajudat a treure aquesta "por" i a dir el que penso sense complexes.
Avui, has fet un excel.lent article a l' AVUI.Veritats com temples sobre la nostra dissortada pàtria. Però com molt bé dius tu " ara és temps d' herois i el futur està en les estrelles". God bless you, Salvador.
P.D.1 : Excel.lent article de Salvador Sostres, " Montilla vergonya".
P.D.2 : La fotografia és del miting de final de campanya de les eleccions del 2006.
P.D.3 : He sentit vergonya escoltant al Vice-President Carod a Catalunya Ràdio : el país en crisis i ell cultivant l' hortet pel 2010.
4 comentaris:
Nice blog. Just droppin by to say "Hi... Greetings"
Hola Alba:
Si vols amigablement, ho debatim, jo era votant acèrrim de CIU desde que al 89 vaig poder votar, peró desde el 99 en que vaig votar Maragall, em vaig separar de CIU, el problema crec jo va ser identificar el pais amb la defensa de unes empreses, lobbies i un cert aire de prepotència, per això al 2003 vaig votar Piqué, i em vaig alegrar de que CIU, pasees a l'oposició, PERÓ ara vull que CIU torni a governar, peró la CIU del Nacionalisme Proteccionista, i petit-burgesa, no la CIU que dóna suport a lobbies, a empreses i no als treballadors.
Que CIU torni a governar, peró havent aprés la lliçó.
Alba, tu ets molt bona persona, segur que veuràs a CIU tornar a governar, no ploris, que tot s'adreçarà.
El teu amic, Edmón.
El gran Sostres i et recomano també l'Enric Vila....
Hola Alba
Ara el que necessitem es sortir de la crisi brutal en la que estem posats.
Es mes, penso que si "els politics" fan una consulta popular per el tema del Estatut, pot ser un desastre, ja que la gent esta preocupada per altres coses (hipoteca, atur, etc....)
Aixo no vol dir que oblidem la nostra lluita o les nostres ganes de decidir per nosaltres mateixos.
Hem de fer nostre el lema de OBAMA
Si, els catalans tambe podem (pero ara no toca, com diria el President Pujol)
Un peto
Manel
Publica un comentari a l'entrada